La història de Can Severí
Can Severí és el llegat de la vida de Severino Gómez, una història de treball i sacrifici, de paraules dites que esdevenen promeses complertes, i d’amor a un poble, Besalú, que va portar amb ell durant dècades fins que va poder viure-hi al final dels seus dies.
Severino Gómez Villar neix el 1900 a Tresaldeas, prop de Quireza a la província de Pontevedra, un d’entre dotze fills. És zona de picapedrers, i tant ell com dos germans més n’aprenen l’ofici del seu pare. Però, com tants altres gallecs, marxa lluny de la seva terra i treballa per Portugal, Madrid,... Passada la guerra civil, esdevé el responsable de la restauració dels monuments de la zona nordest de la península. A Catalunya, treballa a Girona, Sant Pere de Rodes, Porqueres, Beget, Molló, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll, la Seu d’Urgell, Poblet, Santes Creus, Vallbona de les Monges, Tarragona i Lleida entre altres.
Un d’aquests projectes és el de la restauració de Sant Vicenç de Besalú, cremada durant la guerra, i en Severino s’enamora d’aquell poble. Tant, que promet a les germanes Maria i Mercè, les mestresses de la pensióon s’està, que hi farà una casa i que elles hi podran viure. I, encara que en Severino segueix establint-se constantment allà on la feina de restaurador el porta, l’any 1961 compleix aquella promesa: construeix la casa de Can Severí i l’ofereix a la Maria i la Mercè perquè s’hi traslladin. Finalment, l’any 1975 ell es jubila i posa fi a dècades de vida nòmada establint-se també sota aquell mateix sostre amb el seu gos Cris.
La casa té una doble connexió amb tots aquells anys de carretera, però. Els mateixos picapedrers del seu equip que li deien buxe (patró en la llengua dels canteiros) són els que construeixen la façana senyorial, i en Severino replica a casa seva elements i detalls d’alguns dels edificis que havia restaurat durant els anys de treball.
Hi ha doncs un fil que connecta Can Severí amb la vida dels picapedrers de fa gairebé un segle. Estant-hi, entrem en contacte amb aquella gent que mirava el mar de nit des de la muntanya il·luminats amb llums de carbur, que tocava l’acordió al final d’un dia de treball per animar els companys, que tornava a Galícia per Nadal després d’haver estat tot l’any a fora. Aquella vida que ja no existeix perdura en l’esperit d’aquesta casa, com una marca més de les que ells mateixos haurien deixat a les pedres.
